Un grup de vells camarades són convocats a un sopar. Un dia van estar units per un lluminós, encara que confús, projecte comú: la revolució. Ara, tants anys després, fan repàs de les seves existències. El mirall del temps els retorna la imatge d'unes vides viscudes provisionalment, i que el seu buit s'omple sovint de culpa, desengany, rancor o traïció. Un constructor, un pintor que treballa de vigilant en un hotel, una professora, una publicitària, un novel·lista fracassat que malviu venent apartaments als turistes són els actors principals d'una novel·la complexa i exigent. Les veus se succeeixen, matisen i contradiuen unes a altres per teixir una tupida xarxa de vides creuades que es traven en un joc de contrapunts revelador dels paranys de la memòria. Escrita des d'un punt de vista en el qual no caben els discursos complaents, Els vells amics proposa una reflexió sobre la condició humana i les possibilitats de l'individu d'intervenir en el curs de la història, alhora que treu a relluir les contradiccions que sorgeixen de l'enfrontament entre les misèries privades i el buit de certs discursos ideològics. «Aquesta visió crítica total de l'Espanya del nostre temps que Rafael Chirbes va començar amb En la lluita final i va culminar amb La llarga marxa i La caiguda de Madrid, continua en Els vells amics, una novel·la dura que pot veure's com la crònica devastadora de les ruïnes de la utopia i la revolució» (Santos Alonso, Ressenya). «Rafael Chirbes ha aconseguit, novel·la a novel·la, donar amb el llenguatge, l'estructura i el to més adequat pel que pretenia explicar... El seu realisme és del mateix tipus que el defensat pel pintor Francis Bacon» (Fernando Valls, Quimera). «Revalida la seva categoria com un dels novel·listes espanyols seriosos i importants del nostre moment» (Santos Sanz Villanueva, El Mundo). «Una sutilísima intel·ligència narrativa posada al servei del testimoniatge i els sentiments» (J. A. Masoliver Ródenas, La Vanguardia).