La història impossible de l'últim descendent de Moctezuma en l'Espanya dels anys seixanta: un príncep o un impostor. Jordi Soler barreja realitat i ficció en una novel·la de prosa arrolladora. Un viatge d'anada i volta entre Mèxic i Espanya en el qual la Història, amb majúscula, s'entremescla amb l'exuberant imaginació de l'escriptor. Aquesta és la crònica de l'estirp de l'últim emperador asteca. O bé és el relat d'un monumental engany urdido per un murri del segle XXI. Tal vegada és les dues coses al mateix temps, ja que la Història ofereix sovint les suficients esquerdes com perquè per elles es filtri la invenció. Al segle XVI, una filla de Moctezuma és raptada per un noble espanyol que la porta fins a un poble remot del Pirineus. Allí naixerà un nen, origen d'una embogida família vinculada a un tresor que, segons explica la llegenda, va ser enterrat per la princesa en terres catalanes. La recerca d'aquest tresor condueix al narrador fins a un personatge inversemblant, Kiko Grau, qui, aprofitant la seva condició d'hereu de l'imperi asteca, s'introdueix en l'alta burgesia de Barcelona. Entre el deliri, la picardia i la responsabilitat històrica que li imposa el seu origen, El seu Alteza Imperial triomfa en l'Espanya franquista estafant a tots aquells que anhelen afegir al seu nom un títol nobiliario que els avali socialment. Per absurd que sigui el títol. Per fals que sigui el reconeixement que comporti. Aquest príncep que vaig ser és l'enlluernadora narració de la vida frenètica de Federico de Grau Moctezuma, de les seves glòries i dels seus fracassos, del seu afany d'ostentació, de la seva afició a la festa i a l'alcohol, del seu ascens i la seva caiguda, i del seu fosc retir en un poble mexicà els habitants del qual són els únics que reconeixen els seus nexes amb la reialesa prehispánica. Ressenya: «La vida com a obra literària.» Carlos Pardo, Babelia La crítica ha dit sobre l'autor i la seva obra: «Vividor, esperpèntic, estafador, borratxo, paràsit del franquisme, aquesta molt peculiar Alteza Imperial, malgrat tot un digne exponent del quijotismo universal, juntament amb el seu Crispín -el seu sanchesco escuder gitano- confirma una parella singular que aconsegueix enamorar al lector al llarg d'aquestes pàgines delicioses.» Laura Restrepo «Una imaginació màgica i arrolladora.» Jorge Semprún «Un autor impossible d'oblidar.» Jesús Martínez Gómez, Mercuri «Un narrador fora de sèrie.» Delphine Peres, Lire «Jordi Soler és, abans de res, un poeta.» Xavier Houssin, Le Monde «De tant en tant trobem un llibre que ens atrapa i ens transporta, que ens fa sentir i pensar, que ens sacseja i ens entusiasma com una descàrrega elèctrica. A mi em va passar aquesta setmana, i el llibre es diu Els vermells d'ultramar.» Ignacio Martínez de Pisón «La novel·la és en si mateixa una reflexió sobre la identitat, sobre l'estupidesa de creure's diferent per haver nascut en un lloc o un altre, sobre l'exili i les epifanies que un viu quan surt del seu espai.» Jorge Sanz Barajas, Herald d'Aragó