Si amb el foc del seu incipient primer queixal del (poc) seny, Pau Riba va dedicar a la seva mare, Mercè Romeva, la rabiüda cançó «Mareta bufona», tot criticant aquell seu esperit naïf i rialler per sobre de totes les coses, en aquell primer Dioptria del qual han dit que és «una crítica ferotge a l'esperit petitburgès i a la família cristianoprogressista», és mentre acompanya la mare en els seus darrers anys que s'hi retroba i reconeix en aquell mateix esperit naïf i en el seu viure rialler totes les virtuts del món. Sa meu mare és un regal, un amorós homenatge partint dels darrers temps compartits per mare i fill. Parla de la fragilitat de la vellesa i de l'estimació filial sense límits i nari-nant se'ns endú de Barcelona a les fresques aigües de Cadaqués, a es Poal. Tot això, és clar, sense trair aquell punt gamberro que rega totes les fetes d'en Pau Riba. «No hi havia ocasió, per molt rara, aliena o allunyada dels seus principis i costums que pogués arribar a semblar, en què no acabés sobresortint, essent centre de totes les mirades, acaparant tota l'atenció. Pel seu positivisme, per la seva adaptabilitat, pel caient i l'escaient de la seva conversa, per la seva sana alegria... i pel seu somriure diàfan que ho il•luminava tot.»