En 813 d. de C. un ermità anomenat Pelagio va alertar al món sobre l'existència d'una tomba. El bisbe de Iria Flavia, Teodomiro, es va apressar a identificar les restes que en ella van aparèixer amb l'apòstol Santiago. La notícia va córrer com la pólvora per l'Europa cristiana, i l'ordre del Cluny va enfortir aquesta convicció i va contribuir vigorosament a esbrossar un vell camí espiritual que conduïa fins a la fi del món, no exactament fins a una tomba, sinó fins a la Mort. Però el secret residia, justament, a transcendir-la. No obstant això, era realment Santiago el popular difunt? L'era Prisciliano, un bisbe acusat de herejía i la interpretació del qual del cristianisme tenia regust egipci? Què succeiria si no haguéssim llegit correctament el missatge que conté la línia tel·lúrica que és la ruta jacobea? I si existís una prehistòria del camí dels estels? Abans de Jesucrist i de l'Església que amb la seva excusa es va organitzar, existia una tradició hermètica, un ensenyament que procedia d'un temps remot i que va aconseguir en l'antic Egipte la seva plenitud. Allí, a la vora del ric Nil -causalment denominat Via Làctica com al camí de Sant Jaume- se celebrava una peregrinació singular el ressò de la qual, si s'escolta amb atenció, s'adverteix encara sota les pedres que condueixen a Finisterre. Per comprendre la història oculta del Camí haurem de viatjar a un temps perdut, molt anterior al cristianisme. Per desvetllar les claus d'aquest pelegrinatge mil·lenari necessitem mirar lluny, més del que permet la història, allí on habiten déus i atlantes.