«Em dic Max, tinc catorze anys i tinc molta més per que els altres nens. Perquè a vegades em passen pel cap uneixes cuses molt estranyes que no sé què són, d'on vénen ni per a què serveixen. Si és que serveixen per a alguna cosa. I aleshores tinc la sensació que els altres s'adonen que jo no sóc com ells i que per això em tenen per.» Així comença el relat d'en Max. Un relat dur i sincer. Amb l'honestedat de qui es sap diferent. Amb la cruesa de qui és conscient que no encaixa. Amb els peculiaritats de qui es sap malalt. La novella·la guanyadora del Premi Xifri de Colonya és un exercici madur i arriscat que atrapa el lector, l'agafa de la mà i l'acompanya en una vivència especial: el situa dins la pell d'un noi amb un transtorn psiquiàtric, el fa mirar a través dels seus ulls i el fa viure a través dels seus sentiments. I no tanca mai la porta de l'esperança.