Perec va declarar que El Condotiero va ser la primera novel·la que va aconseguir escriure. Mig segle després de la seva redacció -entre 1957 i 1960- i trenta anys després de la mort de l'escriptor, el 3 de març de 1982, descobrim una obra de joventut de la qual s'havia perdut el rastre i que ha estat miraculosament recuperada. Gaspard Winckler, l'heroi de la novel·la, s'ha dedicat durant mesos a pintar un Condotiero fals, una còpia perfecta que no té gens que envejar a l'exposat en el Louvre que pintés Antonello dóna Messina en 1475. Però Gaspard, príncep dels falsificadors, no és més que el simple executor de les ordres de Anatole Fusta. I, com en una novel·la policíaca, la primera pàgina del llibre s'obre amb l'assassinat de Fusta per Winckler. Per què aquesta mort? Per què Gaspard Winckler sent que ha fracassat en el seu projecte d'igualar a Antonello dóna Messina? Què buscava volent-se convertir en un virtuós de la falsedat? Què desitjava captar en aquesta imatge de força i de poder que transmet el rostre del guerrer? I per què viu l'assassinat de Fusta com un alliberament? El tema de la impostura recorre tota l'obra de Perec. Un personatge de ficció anomenat Gaspard Winckler torna a aparèixer en altres novel·les de l'autor com La vida instruccions d'ús i W o el record de la infància. I El gabinet d'un afeccionat, l'última novel·la que l'escriptor francès va publicar en vida, és una prodigiosa construcció erigida entorn dels encanteris de la còpia i de la falsedat. El Condotiero permet entreveure el que està en joc en aquesta recerca: la conquesta de la veritat a través de la falsificació. «Aquesta novel·la dóna als llibres que li van seguir un nou començament, una nova perspectiva, convida a la seva relectura... El Condotiero provoca aquesta fascinació pels orígens que tots experimentem; i no solament il·lumina l'obra posterior de Georges Perec, sinó que també fa possible que ens apropem a l'autor d'una forma totalment nova» (Christine Montalbetti, Le Monde). «Una veritable-falsa novel·la policíaca, lúdica i existencial que revela ja algunes obsessions del futur autor de les coses» (Baptiste Liger, Lire). «Què fer per estar a l'altura, però mantenint certa distància, dels llibres que t'han impulsat a escriure? Aquesta és la qüestió que es plantegen tots aquells para els qui l'escriptura és la vida. La mateixa que es fa Perec en 1959, quan declara: "He llegit Moby Dick. No val la pena escriure si no s'aspira a crear una obra d'aquest calat." El Condotiero no troba la balena blanca, però va després d'ella» (Philippe Lançon, Libération). «La novel·la ens condueix a una idea de la literatura que de vegades oblidem, i que l'obra de Georges Perec, com la de Jorge Luis Borges, s'ocupa de recordar-nos: que la grandesa no sorgeix necessàriament de l'originalitat, que la qüestió de la imitació està en el cor de tota creació» (Tiphaine Samoyault, La Quinzaine littéraire).