Quan Jordi Pujol va assumir, en 1980, el càrrec de president de la Generalitat, la Transició era un procés il·lusionant en el qual Convergència i Unió es va disposar a col·laborar «a fons», amb la confiança que l'aventura empresa contribuiria al «progrés general espanyol i a un millor encaix entre Catalunya i Espanya.» Anys després, ja en els noranta, la col·laboració de CiU amb el Govern del Partit Popular va semblar validar aquest plantejament. Van ser anys «positius» en els quals semblava haver-se entrat en un cicle que «tendia en tots els terrenys a l'harmonia», també referent a l'autonomia catalana. No obstant això, Pujol no dubta ara a dir que tot allò «va ser un miratge» i, ja en 2003, els seus últims discursos com a president de la Generalitat destil·laven «un desencantament encara no defi nitivo, però ja preocupant». Un desencantament que a partir de 2007 «es torna més evident » i comença a convertir-se en una «decepció, una sensació de perill, de fracàs i també d'engany», en la qual es comença a veure «molt clarament» que la relació entre Catalunya i Espanya «va de mal borràs» i, sobretot arran de la «demoledora» sentència sobre el nou Estatut, a Catalunya «guanya força dia a dia la idea que d'Espanya no podem esperar molt. O gens.»