La ciència contemporània ha ampliat el camp de la història: avui sabem que els éssers vius, la Terra, l'Univers, lluny de ser immutables, són el fruit d'una evolució que escapa als nostres sentits i que solament es posa de manifest a través de l'observació raonada que fa possible el mètode científic. Els discursos mítics i religiosos, en canvi, es basen en uns relats imaginaris consagrats a inventar arbitràriament, exnihilo, aquesta evolució. Més enllà dels prejudicis religiosos, que no han deixat de combatre els assoliments de la ciència (i no fa mancada remuntar-se a l'execució de Giordano Bruno o al procés contra Galileu: avui mateix els integristes cristians a EUA o els islamistes a Turquia, per exemple, prossegueixen la seva lluita contra el darwinisme), existeix una crítica fonamental al mètode científic, que qüestiona fins i tot el caràcter d'àrbitre que exerceix en ell la naturalesa. El rebuig de la noció de debò científica té dues fonts. Una és la lectura literal dels textos sagrats, una altra és un relativisme en voga entre determinats especialistes de les ciències humanes per els qui la ciència és un mite com els altres. D'aquesta manera, la noció de debò es dissol i és substituïda per un simple consens social a través del com finalment tots els discursos, mítics o simplement absurds, es tornen equivalents. Enfront d'aquesta irrupció del discurs social en el camp de la ciència, Hubert Krivine s'ha proposat "rehabilitar la noció considerada ingènua de debò científica contra la idea que la ciència no seria més que una opinió socialment construïda". Per a això, il·lustra el seu objectiu amb dos temes: l'edat de la Terra i el moviment dels planetes del sistema solar, i lluny d'afirmar les seves tesis dogmàticament, mostra com les idees successives apareixen, s'enfronten i finalment permeten que les veritats científiques -una Terra de 4.500 milions d'anys, un sistema planetari heliocèntric- emergeixin entre una ganga d'idees més o menys falses i absurdes. I amb això demostra que, almenys en certs casos, es produeix efectivament un progrés des del mite en saber, un progrés que destrona a la creença mítica i entronitza al coneixement científic per raons que no tenen gens d'arbitràries, que no són una simple lluita pel poder entre concepcions que, intrínsecament, no són ni més veritables ni més falses uneixis que unes altres. Hubert Krivine és físic. Ha estat investigador en el Laboratori de Física Teòrica i Models Estadístics de la Université Paris-Sud, i fa classes en la Université Pierre et Marie Curie.