El present lliuro part d'una idea feliç: considerar el cervell i l'univers com dues entitats semblants, encara que a diferent escala. Mitjançant aquest enfocament, allunyat de tot paral·lelisme superficial, David Jou revela similituds profundes i sorprenents: la immensitat còsmica és condició necessària per a l'existència del cervell; el processament de la informació en el cosmos i en la ment humana segueix pautes afins; en els dos àmbits resulten fonamentals els anomenats «components foscos» (la glia per a la computació neuronal i l'univers invisible sobre la matèria visible); la física quàntica sembla exercir un paper subtil tant en les galàxies com en les sinapsis cerebrals. Contemplar l'univers com un immens ordinador ens porta a preguntes crucials sobre el seu «programa» i la seva «memòria»: és de tipus matemàtic o té una lògica més àmplia? Conserva la memòria del cosmos rastre de nosaltres, o desapareixem d'ella com s'esvaeixen els records en el cervell? Podrà seguir realitzant càlculs eternament un univers cada vegada més diluït i fred? De la mateixa manera, veure el cervell com un univers subratlla la seva vertiginosa complexitat, el seu dinamisme fascinant i la seva portentosa capacitat d'obrir-se al còsmic a la recerca de respostes sobre l'origen i el sentit de les coses.