És sorprenent que d'un autor tan rellevant com Plauto (h. 250 - 184 a. C.) amb prou feines es conegui poc més que el seu nom, el seu lloc de naixement (Sársina, en Ombria) i un parell de dades de la seva vida, ja que les seves obres teatrals van explicar gairebé sempre des de la seva estrena amb l'acceptació general del públic, fora com anés la seva extracció social. Els seus fabulae palliatae (adaptacions de comèdies gregues) no són solament importants per a la història de la literatura per la seva extraordinària descripció de tipus, la seva riquesa lingüística i els seus divertidíssims equívocs i enganys, sinó també perquè representen una de les poques mostres dramàtiques llatines clàssiques que s'han conservat. Les dues Báquides és una prototípica comèdia d'embullo plautina, que pren com a referència una comèdia de Menandro per readaptar-la als gustos romans de l'època. El punt de partida de l'obra són dues germanes amb idèntic nom, tan pobres que per guanyar-se el sustento es veuen obligades a vendre els seus favors en diferents llocs. La trama es complica quan dos joves amics s'enamoren cadascun pel seu costat d'ambdues germanes, la qual cosa dóna motiu a jocoses confusions i aguts diàlegs que Plauto tan ben sabia crear i desenvolupar.