Haig de confessar que la meva ignorància va cometre, amb Wislawa Szymborska, un acte de masclisme involuntari: en llegir el seu nom en la portada, el meu inconscient va donar per descomptat que Wislawa era nom de senyor. Vaig fullejar les pàgines, els primers versos, un poema sencer. I un altre. Quan ja havia llegit mitja dotzena, no aconseguia casar aquesta expressivitat tan viva amb un ànima masculina, sense menysprear al gènere. Senzillament, per una discordança lingüística i sensitiva que se m'imposava davant els ulls. Més tard, al googlear el nom, va resultar que Wislawa Szymborska era una senyora polonesa, nascuda en 1923 i guanyadora del Nobel de Literatura en 1996. L'última obra de l'autora, publicada en castellà per Bartleby Editors, és una edició bilingüe de 19 poemes que ocupen gairebé 70 pàgines. A priori, algú podria pensar que la poesia de Szymborska, pel seu llarg recorregut vital, està habitada de passat, on record i memòria es donen cita en cada racó dels seus versos. Gens més lluny. La poesia d'aquesta escriptora és de les més vitalistes que he llegit en els últims temps. Cada poema impregna una lliçó de dinamisme sobre com estar present al món, partint de l'experiència i sense trets de passivitat ni indolència. Amb l'esperit jove d'aquell que segueix vivint als vuitanta i punts amb igual enlluernament que als vint anys, com va dir el poeta Jaime. Amb aquest també comparteix l'afinitat pel joc de miralls amb si mateixa, en una contraposició de múltiples "jo" poètics a partir d'un exercici de dialèctica on es posa entre les cordes per treure a la llum les seves misèries i debilitats.