Quan l'autor, en aquells dies ?sense un dur?, va fer aquest viatge, cap a 1987-88, no va trobar a ningú que seguís aquelles sendes. Va caminar en diversos moments des d'Huelva fins a Covadonga i per la calçada romana trucada ?Via de la Plata? entre Mèrida i Astorga. Avui ja va més gent, gràcies, en part, a una sèrie de televisió de notable trivialitat; vagi una cosa per l'altra. «Un viatge a peu ?explica Pío Moa? li submergeix a un en un món diferent, on el temps transcorre d'una altra manera. I més en camins com a est, a través de l'Espanya vista convencionalment com més endarrerida, però per això mateix més suggestiva per cert arcaisme que encara perviu en ella. Descobrir-la, i descobrir els viatges a peu, en general, ha estat un dels successos feliços de la meva vida. No va deixar de ser una aventura, fins i tot perillosa en alguns moments. El llibre també ve a ser una continuació, a la seva manera, de De un temps i d'un país, referit a la meva experiència en l'esquerra antifranquista».