Un professor d'espanyol arriba al Marroc amb el vague propòsit de concloure una novel·la. S'instal·la en Mimoun, un poble de l'Atles, i allí es cierne sobre ell un estrany teixit de relacions en el qual els personatges es mouen, ensopeguen i desapareixen com a boles d'un billar americà. Francisco, Hassan, Aixa, Rachida o Charpent són per a Manuel, el narrador-protagonista, éssers enigmàtics sobre els quals projecta el seu propi desconcert. Però és Charpent, un misteriós exiliat, qui, amb el seu procés autodestructor, li ofereix a Manuel el contrapunt més exacte de la seva pròpia destinació, resumit en les paraules de Rilke: «Oh, Senyor, concedeix a cadascú la seva pròpia mort.» L'el Marroc de Mimoun no és un marc exòtic, sinó un espai palpitant i hostil on els personatges busquen la força necessària per seguir vivint. Escrita en un estil contingut, més suggeridor que indicatiu, és al mateix temps una narració tibant i pasional que no oculta la seva pretensió catàrtica. Vint anys després de la seva primera edició, Mimoun, la primera novel·la de Rafael Chirbes, que va ser tan ben acollida per la crítica i els lectors, segueix brillant en la seva narrativa com una joia d'inquietant bellesa. «Chirbes ha sabut inventar una nova veu» (Álvaro Pombo). «Bella i inquietant» (Carmen Martín Gaite). «Esplèndida novel·la» (Javier Goñi). «Un debut impressionant» (Publishers Weekly).