A mitjan 1937, en plena Guerra Civil, apareixen els primers elements de la improvisada xarxa de presons que van evolucionar a mesura que el nou règim es va ser consolidant. La Redempció de Penes, presentada oficialment el Dia de la Victòria com a idea original que el propi Franco donava al problema dels presos, seria l'espina dorsal del sistema penitenciari de la Nova Espanya. L'autor explica com a través d'una doctrina penal fonamentalment aportada pel tradicionalisme, s'aconsegueix situar de nou al pecat en el lloc del delicte i a la culpa en el lloc de la pena. L'expiació del càstig i la defensiva social van monopolitzar una postguerra especialment deixa anar en matèria penitenciària. Sota el fons ideològic del nacionalcatolicisme, la presó va ser projectada com una tasca de apostolado i d'organització de la mà d'obra per a la reconstrucció d'Espanya. Aquells que l'havien destruït estaven cridats a reconstruir-la de diferents maneres. A partir de 1946 el treball manual o intel·lectual, se circumscriu oficialment a l'interior de les presons. Dos anys més tard, s'aprova un Reglament basat plenament en els principis de la Redempció de Penes. No trigaria a posar-se de manifest, des de la seva primerenca vinculació a la llibertat condicional, l'escassa voluntat de la dictadura per complir el seu propi discurs sobre les possibilitats del perdó i tornada a la vida civil dels quals extingien condemna. Lluny d'això, fomentarà al llarg del període la imatge de delinqüents i criminals nats projectada sobre els presos jutjats pel delicte de rebel·lió militar.