Ningú com Emmanuel Bove ha tingut un sentit tan agut del detall, va dir Samuel Bekett d'aquest autor oblidat, que avui reivindiquen amb tant entusiasme justificat a França, i que als vint-i-cinc anys va escriure una obra mestra, una novel·la sorprenent traduïda ja a diversos idiomes. Aquella novel·la, Els meus amics, des que enlluernés a Colette, la seva primera editora, no ha fet més que despertar l'admiració d'escriptors i lectors. Peter Handke, que l'ha traduït a l'alemany i és un dels seus més entusiastes admiradors, ha comparat a Bove amb Chéjov i Scott Fitzgerald: un escriptor pur, un escriptor de naixement, un dels pocs escriptors als quals la paraula gran no li ve gran. Emmanuel Bove (1898-1945) no només escriu d'una forma diferent, sinó que explica les coses, les vides dels seus personatges, les seves il·lusions, les seves decepcions, d'una forma diferent. El seu art és tant l'art de l'al·lusió com l'art de la elusión: els personatges de les seves novel·les amb prou feines diuen gens, frases d'altra banda sense importància, amb prou feines se'ls descriu per un gest, per un detall nimi en la seva indumentària, i no obstant això hi ha en aquest gest i en aquest detall una riquesa de matisos que no aconsegueixen les més prolixes descripcions. En Bove, com en els grans novel·listes, no importa el tema, la qual cosa importa és el to. Tal vegada el secret de la seva literatura resideixi, com ell mateix confessaria en una ocasió, a negar-se a fer literatura, a fugir del literari i les seves servituds, començant per la major de totes: l'estil. Bove dinamita l'estil literari, i amb els seus fragments construeix, sense proposar-li-ho, el seu peculiarísimo estil, un estil que és alhora negació de l'estil. Quan un llegeix a Bove, va escriure el crític Edmond Jaloux, amb prou feines es té la impressió d'estar llegint.