María Calles, "la divina", la veu del segle si només ens anés permès triar una, va ser una nena que languidecía aclaparada per les manques afectives en un centre d'acolliment a Nova York... Georges Brassens, un noi esgarriat, deu al seu professor de batxillerat el descobriment de la poesia que donaria una nova sortida a la seva rebel·lia... Aquests casos de resiliència són cèlebres. Tots ells van ser capaços de tornar a començar després d'haver sofert una experiència traumàtica durant la infància. Boris Cyrulnik ens ofereix una visió alternativa i raonablement optimista a les actuals teories sobre el trauma infantil i els seus efectes nocius, fins i tot irreparables. A través d'exemples de personatges famosos, i també de pacients de la seva pròpia pràctica clínica, ens mostra l'existència d'un mecanisme d'autoprotecció que, "esmorteint" la majoria de les vegades el xoc del trauma, s'engega des de la més tendra infància, primer mitjançant el teixit de llaços afectius, i més tard a través de l'expressió de les emocions. A causa dels forts vincles amb el món que els envolta, les nenes i els nens sotmesos a maltractaments i abusos poden valer-se d'una espècie de "reserva" biopsíquica que els permet treure forces de flaqueza. Però això només és possible, sobretot, si l'entorn social està disposat a ajudar-los. No és per atzar que Boris Cyrulnik hagi estat la primera persona a França a interessar-se pel fenomen de la resiliència. Amb tan sol sis anys d'edat aconsegueix escapar d'un camp de concentració, d'on la resta de membres de la seva família, russos jueus emigrants, mai van tornar. Comença llavors per al jove orfe una etapa errante per centres i famílies d'acolliment. Als vuit anys l'Assistència pública francesa li instal·la en una granja i a punt està de fer d'ell un nen granger analfabet; però es converteix, no obstant això, en un metge obstinat a entendre les seves pròpies ganes de viure.