En l’escenari de devastació política i cultural que era la República Federal Alemanya de postguerra, la d’Ulrike Meinhof va ser una de les veus més interessants de l’esquerra. Amb la socialdemocràcia integrada en el bel·licisme atlantista i un Partit Comunista en la il·legalitat, la seva va ser una de les plomes més incisives en la denúncia dels límits del procés de desnazificació i dels tics autoritaris de la democràcia parlamentària de baixa intensitat imposada pels aliats occidentals vencedors de la guerra mundial. Amb una llarga trajectòria al moviment estudiantil, a l’esquerra comunista, a la important revista Konkret i a l’oposició extraparlamentària, l’evolució política de Meinhof i el seu dramàtic final simbolitza la desesperada situació de l’esquerra política i social en el context de la guerra freda en un dels països centrals de l’imperialisme occidental. No sense inquietud, els lectors i les lectores podran constatar la vigència encara avui de moltes denúncies de Meinhof, com ara la magnificació política i mediàtica de les formes de contestació dels moviments socials contra la col·laboració governamental amb operacions militars d’extermini massiu.

Jutta Ditfurth ha bastit una biografia monumental on l’exposició del context històric i la descripció minuciosa de les circumstàncies vitals del personatge s’imbriquen amb un retrat psicològic penetrant i una recreació dels fets tan ben assolida narrativament que en resulta un relat que fa justícia a una vida novel·lesca com la de Meinhof i serveix de contrapunt als diversos libels engendrats pels plumífers de l’RFA.”

«A l’Europa occidental, algunes democràcies són castells de cartes. Si se’n vol fer ús, s’ensorren.»Ulrike Meinhof (1967)