Primer començo amb l'anècdota divertida (o si voleu curiosa, que sempre és un adjectiu succedani per alguna cosa que no arriba a ser divertida): el títol d'aquest llibre és un exemple d'una confusió que jo anomeno Hannah-Barbera, els dos dibuixants que jo sempre havia cregut que eren una sola dona dibuixant. Aquesta vegada, sempre m'havia pensat que la glòria del títol és referia a alguna cosa semblant a la glòria celestial o terrenal, però glòria en el sentit de "honor", però resulta que es refereix a la dona del doctor del títol que efectivament es diu Glòria. Ara que ja hem aclarit que es una dona, es veu que la Glòria del títol es una dona adúltera. Uf, què original, això no s'ha fet mai. Sort que el que importa no és l'argument, sinó qui l'explica i com s'explica. La història del doctor Larén l'expliquen dos homes totalment oposats, un és un ingenu idealista i l'altre és un cínic. Segons l'idealista, la història és una història edificant i de la que es pot treure un profit moral, i segons el cínic, la història es una mostra de l'egoisme i l'estupidesa humanes. El problema és que els dos narradors no expliquen els mateixos fets des de perspectives diferents (cosa que sí que seria interessant de veritat), sinó que, de fet, un continua la història allà on l'ha deixat l'altre. I per tant, la cosa no resulta ser tan original i revolucionària des d'un punt de vista narratiu, tal com m'havien explicat els professors i els llibres de texts amb els que m'he topat al llarg de la meva vida acadèmica. Tot i això el llibre és divertit i agradable, tal com passa sempre amb Calders. M'encanta l'estil irònic i distanciat que té, el seu sentit de l'humor subtil, la manera com té de evidenciar comportaments i actituds ridícules però molt corrents. I també m'encanta la seva senzillesa i com utilitza el que jo anomeno metaficció exculpatòria. Així, el pròleg l'escriu ell mateix i es presenta amb falsa modèstia passiva agressiva, que a mi evidentment em sembla deliciosa i entranyable. Però també en trobem dins la novela, ja que el personatge idealista discuteix amb un altre que no pot escriure la història del doctor, perquè no té un final exemplar, sinó que és un final absurd i anticlimàtic, i que a més la història tampoc interessarà a ningú. És tan divertit.