A en Victor Bâton, la solitud i les ànsies d’estimar i ser estimat el devoren. Veteràde la Gran Guerra, malviu en una pensió dels suburbis de París i detesta la idea deguanyar-se la vida treballant. És un nàufrag solitari que s’aferra desesperadamenta qualsevol tauló que troba en un oceà d’incomprensió. Sensible, de vegades obtús,sovint orgullós, propens a l’autocompassió i addicte al fracàs, Bâton és l’arquetipde l’antiheroi que desafia amb la seva fràgil presència l’hostilitat que representa,ara i sempre, la ciutat moderna. Emanuel Bove va escriure Els meus amics ambnomés vint-icinc anys. El seu estil despullat i de precisió quirúrgica —cinemato-gràfic, gairebé antiliterari— va fascinar el públic francès de fa un segle. Desprésva venir un llarg període de letargia i oblit editorial, però la posteritat és pacient,i l’obstinació dels admiradors de Bove —Beckett, Michon, Handke, Vila-Matas,Pàmies i el mateix prologuista de la nostra edició, Jordi Cornudella— fa temps queha convertit Bove en un clàssic, i Els meus amics, en una obra mestra.