La veritat és que sóc una mica fan de l'Empar Moliner. Em fa riure molt, crec que escriu molt bé, m'encanta el seu sarcasme i la seva capacitat de dir grans veritats fent veure que només diu tonteries per fer riure, de gran vull ser com ella i totes aquestes coses. 'Busco senyor per amistat i el que convingui' és una recopilació d'alguns dels seus articles i n'hi ha de realment molt bons i altres que em sembla que es nota que són més com per sortir del pas. Els que intenten tocar temes seriosos (maltractaments, immigració) des d'un punt de vista més seriós no crec que acabin de funcionar, tot i que m'agrada que fins i tot en temes tan seriosos s'arrisqui a aproximar-s'hi amb sentit de l'humor. N'hi ha de molt divertits com el que parla dels que sempre llegeixen el diari de gorra o dels melòmans del fil musical. M'encanta també que sigui tan mordaç com per burlar-se de coses tan de moda entre els progres com les casserolades o això d'apostatar. Em fa molta gràcia el que parla d'en Quim Monzó. I també em fa gràcia que en dos ocasions deixi veure la seva fòbia a les faltes d'ortografia. I m'encanta que a través de detalls com aquest es construeixi un personatge. Però el millor és quan es centra en l'Institut Català de la Dona i les campanyes que promouen que només es fixen en les aparences (el llenguatge, la ficció) i no pas en els problemes de veritat que poden tenir les dones del món real. Quan vol pot ser tan lúcida i tan crítica. Crec que l'article sobre la polèmica que es va aixecar per la publicació del famós 'Todas Putas' és el millor, impagable, tan lúcid, tan crític i tan divertit, tota una lliçó pels progres tan preocupats pel políticament correcte.