Aina Riera és una autora prolífica, que emprèn l’escriptura amb una entrega total i que pasta la llengua amb ardor i perseverança, fent que fermenti i bombollegi i esclati, fins que esdevé un monumental desplegament tant de precisió com d’evocació, a partir d’un lèxic riquíssim i d’una sintaxi sorprenent i esclatant i que juga constantment amb l’experimentalisme.

Per això, de vegades, la puntuació li fa nosa i es mostra despullada o aposta per introduir símbols que ens fan pensar sovint en les noves tecnologies, expandint el sentit dels mots com un tam-tam per un bosc de paraules. Un altre recurs és el blanc de la pàgina, que esdevé significant, en tant que en broten espais i buits que fan ressonar encara més els versos, que gairebé esdevenen cal·ligrames. I també podem apreciar una atracció pel joc en la varietat de formes en què es presenten els poemes. La veu de la poeta mallorquina Tonina Canyelles, gran amadora del joc, el risc i l’humor sorneguer, ressona igualment en alguns dels textos, brevíssims i esmolats.

El ritme hi juga un paper imprescindible. Dibuixa una orografia ondulant que t’acosta i t’allunya del tema del poema, en un estira-i-arronsa que ara et deixa anar una mica, ara et fa capbussar de cop dins la lírica, ara et deixa sortir a fer unes controlades bocades d’aire, abans de tornar a les profunditats dels versos. Com també segueixen aquest procés les imatges que, vives i excitants, sorprenen a cada revolt i que exploren amistat i conflictes, ciutat i natura, el jo i el desig convertit en un nosaltres.

I, amb tot, així es revela Poar la set, el llibre més depurat fins ara de la poeta que estima el joc i el risc: «és temps d’instint funambulesc», ens diu, exposant el seu leitmotiv a l’hora d’escriure.