«Un vianant no desvia la nostra marxa de la mateixa manera que ho faria un rètol; quan estem sols no ens aixequem, caminem ni seiem a la nostra habitació de la mateixa manera que ho fem quan tenim una visita. Però aquesta influència indefinible de la presència humana no és exercida per aquells homes a qui un moviment d impaciència pot arrabassar la vida fins i tot abans que un sol pensament hagi tingut temps de condemnar-los a mort. Els altres es mouen davant seu com si no hi fossin; i ells, al seu torn, sota l amenaça constant de ser reduïts al no-res en un instant, imiten el no-res.»

Simone Weil. Composada al segle VIII aC, la "Ilíada" és una de les obres fundacionals de la tradició occidental. Però van haver de passar mil·lennis perquè Simone Weil (1909-1943) descobrís, a les portes de la Segona Guerra Mundial, el seu veritable protagonista, no pas Aquil·les ni Héctor, sinó la força, que despulla l ésser humà de la seva ànima i el converteix en cosa.

Aquest assaig, on el lirisme es combina amb una profunda agudesa metafísica, és una reflexió sobre el poder deshumanitzador de la violència, una lectura filosòfica i moral d'Homer. Avui, quan els titulars s omplen de morts i anuncis de guerra, les paraules de Weil guanyen una inquietant actualitat.