«En el moment que comenceu a interessar-vos per una dona, ja no la veieu tal com és realment, sinó tal com us convé que sigui.» L?Ernestine viu en un castell solitari, acompanyada d'un oncle vell i dels criats. S'hi avorreix, esclar. Fins que un dia un caçador desvagat passeja enmig dels boscos, veu la noia i decideix enamorar-la. Per distreure's, per distreure-la, per jugar-hi. Li escriu paraules d'amor, li deixa rams de flors a tocar d'un roure i, a poc a poc, l'amor inunda els cors. Stendhal, el rei de les aparences i murri com cap altre, ens presenta un desig que no neix de l'impuls incontrolable, sinó que el domina el dictat de la societat. Vet aquí una novel·la breu, però emmarcada com una obra magna que té l'objectiu de carregar-se per sempre més l'amor romàntic.Aventurer, militar, tímid, admirador de Napoleó, malaltís, viatger, amant empedreït, Henry Beyle manifesta ambicions literàries des dels divuit anys, però no signa com a Stendhal fins als trenta-quatre. El 1799 es trasllada a París per estudiar a l?Escola Politècnica, on no ingressa perquè es va posar malalt. Viatja a Itàlia, Alemanya, Àustria, Anglaterra i Rússia. Va viure exiliat a Milà i va ser cònsol de França a Trieste i Civitavecchia. Considerat un dels pares de la novel·la moderna, ens ha llegat també la síndrome de Stendhal i un epitafi impagable: «Enric Beyle, milanès. Va escriure. Va estimar. Va viure. 59 anys, 2 mesos. Va morir el 23 de març de 1842.» Diu en italià a la làpida del cementiri de Montmartre.