Solament una part minsa de la crítica ha reconegut el valor del transitiu i continu en l'arquitectura d'Alvar Aalto. Se l'ha interpretat a partir d'una idea d'ordre en què les diferents peces d'un edifici o espai urbà es presenten de manera aïllada, sense una estructura comuna que les uneixi. D'acord amb aquest enfocament, les diferents parts i elements dels seus edificis o conjunts urbans es relacionen entre ells per mera contigüitat, sense inflexions ni articulacions. En altres paraules, s'han ignorat els espais de transició i recorregut com a aspectes crucials de les seves propostes. En contraposició, aquest assaig té com a objectiu demostrar que la manera en què es produeix, controla i organitza el recorregut de les persones és un dels components fonamentals de l'arquitectura aaltiana. Els elements que guien els itineraris des de l'exterior (preludi) fins al centre de les propostes (desenllaç) són considerats acuradament, seguint una seqüència premeditada. La circulació va més enllà de la seva funció de connectar àrees i funcions i es converteix en un esdeveniment espacial independent. Dit d'una altra manera, passa de ser una mera utilitat a convertir-se en el fonament de l'arquitectura. En resum, pretenem demostrar que els diversos àmbits de les propostes d'Aalto no es limiten a la simple juxtaposició o acumulació, malgrat que no recorri a estructures portants o formals rígides. L'arquitecte busca continuïtat en els moviments i circulacions des dels nuclis centrals que estructuren la forma o cap a aquests, bé siguin coberts o descoberts, utilitzant en tot moment aproximacions tangencials en comptes d'axials. En última instància, aquest assaig aborda el tema del recorregut com una part essencial de la manera en què Alvar Aalto organitza l'espai i les formes construïdes.