«T’estimo i això és un crit d’auxili. T’estimo i això és un fem-ho junts, sisplau. T’estimo encara que el món se’ns hagi desfet de cop. T’estimo malgrat aquest abisme de braços buits i les illes on m’he perdut».

Després d’un fort sotrac —dos, de fet—, la Carla necessita tornar a endreçar la seva vida, reconnectar amb el que és important de debò i curar-se les ferides. Per aconseguir-ho, haurà de viatjar molt endins de si mateixa, i molt enfora, també, a un munt d’illes que l’ajudaran a veure la vida des d’una altra òptica. Illes remotes, inaccessibles, tràgiques, llegendàries o artificials; illes que, al capdavall, som una mica nosaltres. I, mentrestant, procurarà pujar dos fills encara petits i viure amb la gent que estima: sobretot l’Òscar, la seva parella, la Nora, la seva millor amiga, i el senyor Feliu, un home que sempre ha estat com un avi per a ella.

Enmig d’un dia a dia no sempre lluminós, la Carla agafa perspectiva i escriu un text confessional des del fons del cor que l’ajudi a entendre com ha arribat al punt on és i què vol a partir d’ara. Un crit d’auxili per estimar-se de nou.

Roc Casagran (Sabadell, 1980) és professor i escriptor. Ha publicat llibres de poemes com Els carrers de les fàbriques (Premi Martí Dot, Viena, 2002) o Trènicament trennificats (Emboscall, 2005). També és l’autor de les novel·les Austràlia (Premi Pin i Soler 2007, Columna), Un ós pan­da al pas zebra (Columna, 2011), Ara que estem junts (Co­lumna, 2012) i L’amor fora de mapa (Sembra Llibres, 2016). Ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació (El Punt, Ara, La Directa, Catalunya Ràdio, Nació Digital, Catalunya Ràdio ). Fa recitals de poesia arreu del país, de vegades sol, de vegades acompanyat d’altres poetes. I viu. Sobretot viu.