A partir de l’al·legoria de les cuques de llum de Pasolini, Georges Didi-Huberman convoca Federico García Lorca i el mateix Pasolini, entre altres poetes, per articular una crítica al nostre present a través de la imatge, la paraula i el ritme. Didi-Huberman defensa en aquest assaig una mirada, un pensament i una escolta a «contrapel» i a «contratemps» com a forma de resistència davant les violències del poder. Una crida a la potència política de la fragilitat i l’esquerda com a espai de dissidència i emancipació en temps de desesperança.