L’aclamada autora de La plantilla ens porta un retrat polièdric sobre la lluita per la indentitat en el túnel matern.

L’aclamada autora de La plantilla ens porta un retrat polièdric sobre la lluita per la indentitat en el túnel matern.

Aquesta novel·la és sobre la maternitat. Sobre com s’experimenta i es plasma al paper quan una té por de perdre-s’hi. Les angoixes durant l’embaràs, la por de no estar a l’altura, de no saber estimar, de no saber cuidar. L’extenuació física i emocional, el pes de la responsabilitat, les tensions que afloren en la parella quan es qüestionen els rols establerts. També la inquietud davant la possibilitat que el nadó t’absorbeixi la vida, que t’obligui a deixar-ho tot enrere. I, per això, l’escriptura es converteix en un dic i en un instrument per continuar sent una mateixa.

La meva feina és un artefacte polièdric, construït a partir d’entrades de diari, cartes, poemes i reflexions de l’Anna, la protagonista, en un intent obstinat de construir una narració honesta i expansiva, que va i ve en el temps i acumula possibles inicis, desenvolupaments i finals, com si encara fos una feina en brut, en constant revisió.

Olga Ravn, que ens va enlluernar a La plantilla amb la seva exploració de les diferents formes de vides treballadores, firma ara una novel·la que planteja la convivència entre les diferents feines d’una dona. Un llibre valent i radical que es pregunta –i ens pregunta– si poden coexistir l’escriptora i la mare, o si, en canvi, s’acaben devorant l’una a l’altra.

«Aquest nou quadern daurat l’ha de llegir qualsevol persona que hagi conegut la follia silenciosa i la felicitat claustrofòbica de la vida entre les quatre parets de la llar, sobretot les mares que somien dedicar-se a l’escriptura. Però en realitat, aquesta novel·la l’hauria de llegir absolutament tothom. Ai, Olga Ravn, que sempre t’inventes formes noves: ets un geni, com t’ho fas?» (Kate Zambreno).