Malgrat allò més familiar i conegut que el títol podria evocar, aquesta obra porta la marca de l’autor, caracteritzada pel debat no sols amb el sentit comú, sinó també amb el conjunt de les ciències així com la seva versió mediàtica i fàcilment difusible. No, certament, des de la distància infranquejable ni des de l’escalfor puntual de qui es mira la realitat quotidiana per damunt del muscle, sinó des de l’argumentació filosòfica que no s’estalvia esforços ni talla línies d’investigació en nom del pragmatisme, la brevetat o l’especialització. En aquest sentit, la tesi fonamental —que la tècnica està destinada a imposar-se sobre qualsevol ideologia, inclosa aquella que sustenta el capitalisme— no es formula en nom d’apreciacions més o menys subjectives, sinó atenent al que diu «subsol» en què hom troba el més innovador i genuí de la filosofia del nostre temps —per a ell representada particularment per Leopardi, Nietzsche i Gentile— com a puntal màxim que encara, potser, no es manifesta completament, ni es fa conscient plenament, però que els senyals del qual son inequívocs.

EMMANUELE SEVERINO (1929-2020), pensador de profundes arrels en la tradició italiana. El 1958 publicà La struttura originaria, suport lògic de tota l’obra posterior que, però, no deixaria mai d’ampliar i modificar per tal de definir millor la tesi més radicalment pròpia, la de l’eternitat de cada ens (cosa, vivència, situació…) i, consegüentment, la denúncia del caràcter interpretat de l’esdevenir que es vol manifestació que tot ve del no-res i hi retorna —la seua particular versió del Nihilisme. Amb aquest principi tan desconcertant per al sentit comú, dialogà amb les grans obres de la història de la cultura i de la ciència, amb la història de la filosofia en primer lloc —que sempre considerà l’expressió més sincera i acabada per a Occident.

Va escriure obres altament especulatives com Essenza del nichilismo (1972), Destino della necessità (1980), o Oltrepassare (2007). Des de finals dels 70, però, alternà amb altres de contingut obertament més actual i polèmic, dintre de les quals s’hauria d’incloure la que ara presentem. Especialment destacables son també els treballs dedicats als poetes que segons ell, però, haurien de figurar en l’origen i la culminació de la història del pensament: Èsquil, no menys que Plató; Leopardi, no menys que Nietzsche. Amb L’anello del ritorno (1999), dedicada al més esmunyedís dels conceptes de Nietzsche, s’enfrontava a treballs sobre el mateix autor que, com els de Heidegger o Deleuze, semblaven difícils de replicar. El 1996 es va publicar, en català, Més enllà del llenguatge.