Aquest "Discurs" és una crida a deixar de mirar-se el melic, i sobretot, a combatre el vici d'universalitzar un punt de vista particular. En un text d'una gran força i bellesa d'estil, Rousseau fa un exercici d'arqueologia de la racionalitat que l'apropa al que els antropòlegs que vindran després anomenaran “l'observació participativa”, per analitzar el camí que ens ha dut a oblidar com raona un home lliure i com es viu sense estar sotmès al judici aliè i a l'imperatiu de productivitat, rendiment i possessió. Com un meteorit que cau enmig de l'època de les Llums per agitar-la, aquest text és un convit a lliurar-se al “pensament salvatge” de Lévi-Strauss, la divagació i l'experimentació, per fer caure els prejudicis etnocèntrics i les lògiques d'acumulació, mares de la desigualtat i el despotisme.

«Com devia xocar Rousseau en tot aquell segle XVIII de grans cavallers, grans ments, belles dames i bones maneres! Quin os desfermat enmig d'un saló! Cada moviment feia que li caigués un moble al cap: molestava.» (Flaubert, 1853, carta a Louise Colet)