La convivència no és fàcil en una comunitat de veïns. En la meva hi ha malentesos, veïns tafaners, nens sorollosos, ancianes de rígides tradicions, dones de dissipades costums (segons sembla, una d'aquestes sóc jo), divorciades rompepelotas, apuestos metrosexuales i, encara que et costi creure-ho, fins a un parell de persones que estan en els seus totals. Bé, més o menys...  Enmig d'aquesta fauna urbana habito jo. I viu, millor dit, vivia, molt tranquil·la, fins que m'he tornat boja per un nou veí... És un home solitari, de mirada taciturna i llavis llaminers que s'ha instal·lat en el edifi cio fa un parell de mesos amb la seva àvia, que, per cert, és la meva enemiga acérrima. Estic pensant a embolicar-me amb ell solament per molestar-la! Encara que clar, el que cada vegada que ho veig em mori per besar-ho és un plus. I si això no fos suficient per alterar el meu (escassa) pau mental, ara també tenim a un macabre bromista que es dedica a deixar-nos regalitos en els replanells de l'escala. Espera al fet que ho enxampi!