Sis són els escriptors que Gonzalo Celorio examina en aquest llibre: Francisco de Terrasses, el primer poeta crioll mexicà, la vida del qual transcorre al segle de la Conquesta; els dos Juanes d'Amèrica, com afectuosament Alfonso Reyes va cridar a Juan Ruiz d'Alarcón i sor Juana Inés de la Creu, que publiquen les seves obres durant la primera i la segona meitat del segle XVII, respectivament; Ramón López Velarde, que neix el mateix any de 1888 en què Rubén Darío publica Blau? i que escriu tota la seva poesia en els escassos anys transcorreguts entre 1905 i 1921; Carlos Pellicer i Xavier Villaurrutia, nascuts el primer en les acaballes del segle XIX i el segon en les albors del XX, units tots dos, malgrat el contrast ?o potser gràcies a ell? que presenten les seves respectives poètiques, per la revista Contemporanis que a partir de 1928 determina la seva pertinença generacional. Més enllà de les seves distàncies en el temps i les seves diferències literàries, aquests poetes són altament representatius d'algunes constants, assenyalades pel propi Villaurrutia i matisades, ajustades i esteses per Octavio Paz, que han prevalgut en l'expressió lírica mexicana al llarg dels segles. Una d'elles, per ventura la més eloqüent, és la propensió de la poesia mexicana al silenci, és a dir, a la contenció, al sigil, al to menor, a la introspecció. Gonzalo Celorio (Mèxic, 1948), narrador i assagista, és professor de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, on imparteix la Càtedra de Literatura Hispanoamericana des de 1974. Ha ensenyat també en altres universitats de Mèxic, Estats Units, Amèrica Llatina i Espanya. És membre de nombre de l'Acadèmia Mexicana de la Llengua i membre corresponent de la Real Acadèmia Espanyola i de les Acadèmies Cubana i Nicaragüenc de la Llengua. Ha publicat una dotzena d'assajos, entre els quals s'expliquen Mèxic, ciutat de paper; Assaig de contraconquista; Cànons subversius i De la carrera de l'edat, i les novel·les Amor propi, I retiemble en els seus centres la terra, Tres bufones cubanes i El metall i l'escòria. La seva obra ha estat traduïda a l'anglès, al francès, a l'italià, al portuguès i al grec; ha merescut l'elogi de la crítica i d'altres escriptors i s'ha fet creditora a diversos guardons com el Premi dels Dos Oceans (Biarritz, 1977), el Premi Nacional de Novel·la IMPAC-Conarte-ITESM (1999), el Premi Nacional de Ciències i Arts en la branca de Lingüística i Literatura (2010) i el Premi Mazatlán de Literatura (2014).