Any 65 d. C. Dos nois decideixen allistar-se en una nova unitat de l'exèrcit imperial composta exclusivament per càntabres: la Cohors II Cantabrorum. Mai han sortit del seu llogaret i tenen un somni: aprendre de Roma per derrotar-la. Però, al contrari del que creuen, Roma no es troba a un parell de setmanes de camí, ni és un llogaret una mica més gran que la seva. L'imperi que governa Neró és immens, molt més del que haguessin pogut somiar els joves reclutes, que no saben que, en allistar-se, lliuren vint-i-cinc anys de la seva vida a l'emperador. La Cohors II Cantabrorum serà destinada a l'altra cantonada de l'Imperi, a la levantisca procuraduría de la Judea, on la pressió fiscal, els abusos de l'administració romana i les aspiracions messiàniques dels jueus amenacen amb desestabilitzar la zona. Els joves càntabres es veuran embolicats en una autèntica revolució, en una terra que no comprenen, i hauran d'exercir de braç executor d'un imperi al que detesten i enfrontar-se a un poble que lluita per la seva independència, tal com ho van fer els seus avis. La revolta jueva constituirà un terratrèmol històric de primera magnitud del que encara, a dia d'avui, se senten les rèpliques. La guerra, sagnant i apocalíptica, contribuirà al final de la dinastia Julio-Claudia i al naixement de la dinastia Flavia. Més encara, de les cendres del Temple de Jerusalem naixeran dues religions fins llavors embrionàries: el judaisme rabínico i el cristianisme. «Jerusalem: una ciutat portuària en la costa de l'eternitat». Yehuda Amichai