Onze contes reunits que dibuixen el fantasma d'una constel·lació, una constel·lació el signe de la qual que ho presideix és el de la Violència. Per Emiliano Monge, autor de les terres arrasades (novel·la guanyadora de l'IX Premi Iberoamericà de Novel·la Elena Poniatowska). La superfície més profunda és un bestiari de l'home com a llop de si mateix: de l'àrida intimitat del terror familiar fins a la voracitat d'un linxament, físic o mediàtic, la ira i l'erosió són aquí les sobiranes. Com si els personatges anessin peons d'una voluntat vaporosa però total, la destinació personal i l'esdevenir social actuen en aquests relats com una força anònima que ho ordena tot. És a dir: que ho dissol tot. Amb un estil implacable, Emiliano Monge construeix precises atmosferes d'opressió. Des de les primeres paraules de cada conte, s'insinua una vaguetat acechante, un buit que s'expandeix feroç fins a portar als microuniversos a la seva dissolució final. Forats negres d'ironia s'obren pertot arreu, però en aquest cas l'humor no ofereix un alleujament o una sortida, sinó que fa encara més profunda la corrosió. Personatges -i lectors- es descobreixen sospitant que potser mai han estat aquí, en aquesta prima profunditat que cridem món, i al final no queda més consol que el de la desbandada.