DON RAMÓN M.ª DEL VALLE-INCLÁN (Villanueva de Arosa, Pontevedra, 1866 - Santiago de Compostel·la, 1936), per la seva personalitat i la seva trajectòria estètica, per la seva originalitat i imaginació sense límits, és un dels més grans escriptors espanyols del segle XX. Si bé, les seves facetes com a novel·lista i autor teatral van poder deixar en un segon pla la seva obra poètica, aquesta s'ha anat revaloritzant amb el temps fins a poder-la considerar com a imprescindible. Autor de tres llibres de poemes reunits amb el títol general de Claus Líriques (1930), en el primer, Aromes de llegenda (1907), l'empremta modernista és visible a causa de les influències de Rubén Darío, i en ell recrea les tradicions i llegendes de Galícia. Ja s'observa el conflicte entre el llenguatge heretat del modernisme i la recerca de la seva pròpia veu. En El passatger introdueix elements autobiogràfics, barrejant realitat i invenció de manera complexa i personal. En el seu últim llibre, La pipa de Kif, la temàtica de la vida bohèmia i el disbarat serveixen a una realitat compromesa amb la realitat, amb imatges que anuncien els propers vanguardismos. Les escenes bohèmies, amb l'argot dels baixos fons, els retrats despietats de la societat del seu temps queden reflectits sense pietat. Valle-Inclán va ser un gran poeta que per motius incomprensibles no ha estat reconegut com ho han estat les seves novel·les i peces teatrals.