La azarosa història d'una esclava en el Santo Domingo del segle XVIII que aconseguirà lliurar-se dels estigmes que la societat li ha imposat per aconseguir la llibertat. Per ser una esclava en el Saint-Domingue de finals del segle XVIII, Zarité havia tingut bon estel: als nou anys va ser venuda a Tolosa de Llenguadoc Valmorain, un ric terratinent, però no va conèixer ni l'esgotament de les plantacions de canya ni l'asfíxia i el sofriment dels trapiches, perquè sempre va ser una esclava domèstica. La seva bondat natural, fortalesa d'esperit i honradesa li van permetre compartir els secrets i l'espiritualitat que ajudaven a sobreviure als seus, els esclaus, i conèixer les misèries dels amos, els blancs. Zarité es va convertir en el centre d'un microcosmos que era un reflex del món de la colònia: l'amo Valmorain, la seva fràgil esposa espanyola i el seu sensible fill Maurice, el savi Parmentier, el militar Relais i la cortesana mulata Violette, Tante Rose, la remeiera, Gambo, l'aposto esclau rebel... i altres personatges d'una cruel conflagración que acabaria arrasant la seva terra i llançant-los lluny d'ella. En ser portada pel seu amo a Nova Orleans, Zarité va iniciar una nova etapa en la qual aconseguiria la seva major aspiració: la llibertat. Més enllà del dolor i de l'amor, de la submissió i la independència, dels seus desitjos i els que li havien imposat al llarg de la seva vida, Zarité podia contemplar-la amb serenitat i concloure que havia tingut bon estel. «En els meus quaranta anys, jo, Zarité Sedella, he tingut millor sort que altres esclaves. Vaig a viure llargament i la meva vellesa serà contenta perquè el meu estel -la meva z'etoile- brilla també quan la nit està ennuvolada. Conec el gust d'estar amb l'home escollit pel meu cor quan les seves mans grans em desperten la pell. He tingut quatre fills i un nét, i els que estan vius són lliures. El meu primer record de felicitat, quan era una mocosa huesuda i desgreñada, és moure'm al són dels tambors i aquesta és també el meu més recent felicitat, perquè anit vaig estar a la plaça del Congo ballant i ballant, sense pensaments en el cap, i avui el meu cos està calent i cansat.» Ressenya: «Un cant a la llibertat.» El Mundo