Alger. Adel i Yasmine són germans, de petits estaven units, han crescut i han canviat i ja no es parlen. Es volen i es temen en silenci. No parlen ni de la seva mare, sempre enfadada, ni de la germana major, que ha tornat a la casa familiar i pinta durant tot el dia. Al peu de l'edifici, els veïns sí parlen d'ells: són diferents, massa macos i potser massa lliures. L'exuberància de la ciutat sembla reservada als turistes. Als germans els atabala la cotilla de la bellesa, de l'immobilisme i la misèria. El revers dels altres s'endinsa en la consciència de diferents membres d'una família i del veïnat: comparteixen preocupacions i una certa infelicitat i així i tot semblen destinats a no entendre's. A tots i cadascun dels personatges, en la intimitat dels quals s'entra a boca de canó, sembla rondar-los la tragèdia. Amb una narració polifònica composta per veus que no es troben mai, Kaouther Adimi ha construït una novel·la sensible, violenta i lúcida, en la qual la maldat solament apareix endolcida pels ensomnis d'una nena amb ballarines de tela, un retrat complex i realista d'una part del món àrab.