Sorres movedisses és, en certa manera, un llibre de memòries, però molt peculiar. No hi ha successió temporal i l'arrencada és la malaltia actual de l'autor i el que el seu diagnòstic va desencadenar en ell: records distanciats en el temps i no necessàriament consecutius, que Mankell relaciona d'una manera o un altre amb les grans preguntes de l'home: què som?, com ens enfrontem a la mort?, de què tenim por?, quin món deixarem en herència?, en què creiem, i per què? Per respondre a elles, Mankell recorre a successos del passat: un dia en el col·legi quan era petit, una visita al Museu Britànic, una lectura sobre l'Illa de Pasqua, la veritable naturalesa de les sorres movedisses o el poder del gel, la mort d'un nen mozambiqueño, visites a Salamanca, a Màntua, a Buenos Aires, a Malta i a les ruïnes de Hagar Qim... Amb aquestes incursions en el passat sorgeix un retrat, des de la infància i l'adolescència fins a la maduresa, del Mankell de carn i os, que examina la seva vida i, amb ella, qüestions que afecten a tota la humanitat.