Mircea Cartarescu va començar a escriure «El Llevant» en 1987, quan era un amargat professor en una escola de barri a Bucarest. Jovençà i amb una filla petita, escrivia en la cuina, en la seva màquina d'escriure Erika, sobre unes estovalles de hule; amb una mà teclejava i amb l'altra bressolava el cotxet de la nena. Va concloure l'obra pocs mesos abans de la caiguda del comunisme, sense somiar si més no amb la possibilitat de publicar-la. El resultat va ser un dels experiments poètics més fascinants escrits mai: una epopeia heroic-còmica, que és també una aventura a través de la història de la literatura romanesa, que segueix la tècnica utilitzada per James Joyce en el capítol de l'Ulisses «Els bous del sol». Però no fa falta conèixer la literatura romanesa per gaudir com un nen de les aventures del poeta Manoil, de Zotalis, de la bella Zenaida, del temible Yogurta, dels pirates i lladres que pululan per les aigües del Mediterrani, i d'acompanyar-los en la seva pròpia Odissea, plagada de batalles, amors i desercions. Un deliciós escenari bizantí on es confonen realitat i ficció, i un captivador relat que convida a una lectura gojosa, pueril, inoblidable.