Pròleg de Clara Sánchez
Va ser Alfonsina Storni una dona fràgil i fort alhora. La seva poesia és tendra i delicada, però rocosa, com si un hagués d'esgarrapar-se les mans i els genolls fins a agafar aquestes flors i aquests cards i els petons dels quals parla.
La seva obra és una defensa de la llibertat artística i individual i sempre va buscar la igualtat entre l'home i la dona. Va mantenir una estreta relació amb altres poetes llatinoamericans de la seva època, com Gabriela Mistral o Juana de Ibarbourou i, especialment, amb Horaci Quiroga.
El mar, que la va ajudar a decidir sobre la seva malaltia, la va acollir i des de llavors podem imaginar-la jugant amb cavalls marins entre corals i algues.
«En realitat, la qual cosa li ocorre a Alfonsina Storni és el que ens succeeix a tots: Qui no ha de sobreviure i al mateix temps somiar?, qui no és equilibrat i alhora fa bogeries?, qui no pensa en la mort i juga amb ella una mica?»
Clara Sánchez