Una recreació irònica de les vivències d'Enrique Vila-Matas en el París dels anys setanta. Enrique Vila-Matas fa una reconstrucció irònica de la seva etapa parisenca, quan tractava de viure a la manera de Hemingway a París era una festa. Si en els anys vint el seu ídol de joventut va ser acollit per Gertrude Stein, en la dècada dels setanta el jove Vila-Matas lloga una golfa a la capital francesa a Marguerite Dures. En comptes d'alternar-se amb Scott Fitzgerald, Ezra Pound o Pablo Picasso, tracta amb Roland Barthes, Georges Perec, Isabelle Adjani, Julio Ramón Ribeyro i una esmunyedissa Paloma Picasso, entre molts uns altres. París no s'acaba mai és un relat autobiogràfic que connecta amb certa sensibilitat contemporània per la qual hi ha una continuïtat natural entre el real i el fictici. Una novel·la en la qual l'autor «ficcionaliza» el jo i el real en termes literaris molt convincents. La crítica ha dit... «Avís per a escriptors en ciernes, principiants o consagrats: si es pregunten on està la literatura i si és possible renovar-la, llegeixin a Vila-Matas.» Li Magazine Littéraire «Es mou en la ironia, la paròdia, la paradoxa i la futilidad de tot, i el seu objectiu és barrejar assaig, ficció i autobiografia amb la finalitat de representar no la realitat, sinó la veritat.» The Paris Review