Les gents dels temps moderns, que viuen en ciutats industrials, són com a ratolins que han deixat el camp per anar a habitar llocs estranys. Viuen entre els murs foscos de les cases, en les quals només penetra una llum miserable, es crien escuálidas i hurañas, preocupades constantment pel problema de proporcionar-se aliments i calor. Aquí i allà, algun ratolí més audaç s'alça sobre les potes posteriors i es dirigeix als altres, assegurant que es troba disposat a forçar els murs del tancament per acabar amb els déus que ho van edificar. -Els mataré -afirma-. Les rates han de governar. Teniu dret a gaudir de la llum i de la calor. Haurà menjada per tots i ningú es morirà de gana. Els ratoncitos xisclen i xisclen, sumits en la foscor. Al cap d'algun temps, veient que no ocorre gens extraordinari, es tornen tristos i deprimits i recorden els temps en què vivien en els camps, però no abandonen les parets de les cases, perquè l'hàbit de viure reunits en rajades els ha fet témer el silenci de les llargues nits i la línia infinita de l'horitzó.