A la seva mort, el 19 d'agost de 1662, Blaise Pascal deixa un llegat que desconcerta als seus hereus. De l'Apologia del Cristianisme que esperaven trobar, no apareix rastre. En el seu lloc, hi ha un caos de papers. Plecs de gran format alguns, retallades de diverses grandàries la major part; cosits en transitoris lligalls o bé en total desordre. Una primera lectura deixa clar que no es tracta d'un esborrany si més no. Més aviat, del cúmul de notes acumulades pel matemàtic i home de fe en els seus últims anys. Malgrat la decepció inicial, la seva edició va ser preparada pel cercle jansenista i va veure llum, en 1670, amb el títol de Pensaments, que consagra aquests papers, però també els disfressa, en donar-los ressonància d'obra concreta, encara que inacabada. Editar avui a Pascal amb rigor exigeix desfer aquest malentès. Aquests papers són les seves anotacions de treball: reflexions pròpies en part, però també en part resums del llegit o cites literals d'aquells a els qui llegeix. En rigor, estem davant fitxes susceptibles de ser ordenades en diferents composicions segons la funció -oral o escrita- a la qual anessin destinades: Pascal componia i descomponia els seus lligalls, com nosaltres ordenem i desordenem els nostres fitxers. La nostra edició ha recorregut al instrumental informàtic perquè el lector pugui avui operar de la mateixa manera. Així, a la lectura «convencional» dels papers -acompanyada de l'ampli aparell de notes imprescindible per desentranyar la seva laberíntico sentit-, hem afegit una base de dades digital que permeti traçar en aquesta selva senderes similars als quals el seu autor transitava. La tasca, que fa uns pocs anys hagués estat inabordable, posa per primera vegada en mans del lector la materialitat real d'aquests papers als quals la posteritat va donar nom -enganyós però irreversible- de Pensaments.