Joan-Carles Mèlich és una dels veus més singulars del pensament català d'avui per l'originalitat i el rigor dels seves anàlisis i per la forma en què els transmet. Mèlich és un lòsof, però també un escriptor: la mateixa passió a l'hora de desenvolupar una idea la desplega en exposar-l'a través de la paraula. A l'hora d'expressar el seu pensament, prefereix el fragment que el sistema, l'assaig que el tractat, la prosa que la metafísica. Perquè valora l'estètica d'un text. Perquè no deslliga l'emoció del coneixement. Perquè fa loso a en diàleg amb la tradició literària tant o més que amb la loso a acadèmica. Els ideïs, els intuïcions, els indagacions d'un pensador, tenen el seu origen en la biogra a. L'obra de Mèlich publicada ns avui no vaig explicar gaire elements autoreferencials que permetin inserir els seves aportacions dins una determinada trajectòria biogrà ca. Això és el que permet fer fàcilment el gènere dels conversis. Per què va estudiar loso a? Quins professors el van marcar? D'on surt la seva recerca sobre la - nitud, la seva distinció entre moral i ètica, la seva valoració sorprenentment positiva de la noció de dolenta consciència? Com llegeix? Com escriu? Com imparteix docència? En de nitiva, en què creu i en què no? Per què la seva crítica constant a la metafísica i als absoluts?