Com a narrador, Joseph Conrad va sentir la necessitat de transmetre tota la poesia d'un món que s'esvaïa, el món de la navegació clàssica, dels velers i l'aventura, de les últimes grans exploracions, del color local que podia trobar-se en aquells racons on no havia arribat cap explorador blanc a «tafanejar»; i tot això va voler fer-ho sense ocultar que aquest món, tothom, era brutal i despietat, que estava sotmès a les li yes inflexibles del mercat, al prosaisme del rendiment del capital, a l'arbitrarietat despòtica dels poders locals i els imperis. D'aquest conflicte neix una de les re flexionis més riques sobre la condició humana, sobre els seus límits i aspiracions. En els tres relats que es reuneixen en aquest llibre (Joventut, El cor de les tenebres, En les últimes) l'autor va voler recollir part d'aquestes experiències. Proposa el novel·lista al lector una curiosa al·legoria sobre les tres edats de l'home: la joventut, la maduresa, i la vellesa. El cor de les tenebres, eix entorn del que gira el més significatiu d'aquestes experiències, parla al lector de la foscor que envolta a l'individu, però li parla també de la foscor que nia en el seu propi cor.