Existeix tota una tradició de pensament clàssic i contemporani dedicat al subjecte creador de la Constitució. De Rousseau a Vattel, passant per Sieyès i Tocqueville, de Habermas a Elster, sense oblidar a Rawls i a Offe, les argumentacions d'aquestes reflexions són molt diverses. Però no hi ha creació constitucional que no s'inscrigui en el passat a través de normes habilitadoras dels constituents, previstes en l'ordenament anterior, per realitzar canvis constitucionals per profunds que siguin. La Constitució pot ser revisada i s'haurà de fer -com Rousseau ja opina- amb les formalitats degudes a la seva excepcional creació. I, igualment, caben redefinicions del donem -així ho afirma Vattel- però es faran amb la unanimitat requerida prèviament per a la seva formació. L'autor en aquesta obra pren partit per tot un corrent postfrankfurtiana -de Habermas a Offe i Elster- que posen de manifest l'ambivalència -valoris positius i negatius- de la despotenciación del poder constituent -de revisió i originari- per excessiva estàtica de la Constitució. Des d'aquest model teòric, no és sostenible la salvaguardia de la rigidesa constitucional, en termes absoluts, si no va unida a la responsabilitat política necessària per adaptar la Constitució, per rígida que sigui, als seus necessaris canvis. No cal escudar-se en la rigidesa constitucional per no modificar gens en la Constitució. cal arribar a les majories qualificades prescrites en la Constitució i factibles en la realitat política present per afavorir el canvi constitucional. Però es requereix voluntat política. Així és possible arribar a una Constitució actual per als ciutadans del present i del futur sobre les bases jurídiques posades en el passat.