Des de la meitat del segle XIX, el passat jueu espanyol ha estat sempre utilitzat per a finalitats polítiques diverses. En particular, entre 1924 i 2015, els diferents Governs espanyols han pres iniciatives que han portat gradualment al país a identificar-se amb Sefarad, la pàtria imaginària i al mateix temps imaginada de tots els sefardíes. Al llarg de les dècades transcorregudes entre les dues dates que corresponen respectivament a la primera i a l'última llei per a la concessió de la nacionalitat als descendents dels jueus expulsats en 1492, la política de la memòria espanyola relativa al passat jueu ha estat progressivament redefinida per una sèrie d'actes simbòlics, commemoracions, exposicions i lleis; però també per omissions, mites i mentides. Aquest llibre proposa examinar aquest procés a través de les seves principals etapes, totes caracteritzades per un marcat filosefardismo que mai ha deixat d'existir en les polítiques espanyoles cap als jueus.