La sexualitat femenina ha romàs com el «continent negre» del psicoanàlisi. Aquest, en efecte, no podia sinó ignorar a aquesta altra, dona, que desborda l'enquadrament del seu camp teòric, atès que la ciència del «subjecte» que defineix no ha qüestionat la seva submissió a imperatius lògics masculins. Així, doncs, calia tornar a travessar els textos en els quals aquesta lògica de l'un, del mateix, se sistematitza com a tal. Rellegir, i interpretar, a Plató, per localitzar com en ell es determinen les metàfores que en endavant vehicularan el sentit. Seguir el desenvolupament d'aquesta història, de la teoria, i re-marcar on i com l'altra dona es veu exclosa de la producció del discurs, garantint amb la seva plasticitat silenciosa el sòl, l'envit, i el límit. «Un espéculo ha estat introduït en el volum per alterar la seva economia. El practicable que desbarata el muntatge de la representació conformement a paràmetres masculins. No per a un nou espectacle. Així que, no hi ha gens més que veure? A no ser perquè, amb un tacte d'una fluïdesa difícilment identificable i amb un estil inapropiable, «Déu» reobri camins en un llenguatge que la connota com castrada, que li veda la parla, i un cert sentit també de la història es vegi sotmès a una distorsió inaudita. La/una dona mai es tanca/oculta en un volum». Llueix Irigaray.