«Els jueus moren a Europa i els hi enterra com a gossos». Així acabava la carta d'octubre de 1940 en la qual Hannah Arendt comunicava a Gershom Scholem que Walter Benjamin, el seu amic comú, s'havia llevat la vida fugint dels nazis. Aquesta correspondència, que comença en 1939 amb una carta de Arendt des de París i acaba en 1964 amb una carta de Scholem des de Jerusalem, mostra en quina mesura a tots dos els unien el seu dolor pels morts i la lluita per la memòria del pueblojudío, i com aquestes dues claus van cimentar la seva amistat. Amb la mirada posada en el fracàs de l'emancipació i l'assimilació, els dos pensadors van treballar en una relectura de la història jueva: Scholem va veure en la mística un «corrent invisible», mentre que Arendt va reconèixer en la consciència de paria una «tradició oculta » del judaisme. Sobre aquest rerefons es desgranen les circumstàncies d'un diàleg per escrit que adquireix les dimensions d'un document històric i polític. El lector trobarà en aquestes pàgines dades reveladores sobre la complicada publicació pòstuma dels escrits de Benjamin; sobre la gestació i edició de les grans tendències de la mística jueva de Scholem i Els orígens del totalitarisme de Arendt; sobre la laboriosa recuperació del llegat jueu espoliat pels nazis, o sobre els motius que en ocasió del judici d'Adolf Eichmann finalment van donar al trast amb aquesta relació intel·lectual i amistosa.