Aquest aplec de cartes recull els que Ferran Soldevila va enviar a diferents corresponsals, entre els quals trobem la flor i nata de la intel·lectualitat del seu temps. En els seus fons personals conservà poques còpies dels lletres que havia tramès i per això va ser necessari fer una recerca d'anys per obtenir els que aquí reproduïm. Va caldre anar a mirar, un per un, els arxius de familiars, amics i col·lleguis per si hi trobàvem cartes seves. El període que abasten és molt llarg. En tenim de totes els etapes de la seva vida: donis dels escrites ja en la seva primera joventut fins als redactades en els darrers anys d'existència. Per això els hem publicat per ordre cronològic. Així, el lector pot seguir el fil vital del nostre protagonista com si llegís una mena de biografia, amb l'avantatge que s'hi recullen els moments més importants de la seva trajectòria personal i professional, juntament amb detalls i aspectes molt difícils de veure en els reconstruccions biogràfiques corrents. Els notis a peu de pàgina que hi hem introduït serveixen per a aclarir algun aspecte del contingut dels cartes, per a situar el lector en el context en què foren redactades i per a fer saber el vincle existent amb el seu corresponsal. D'aquesta manera, pensem que el llibre no és tan sols una eina de consulta, sinó que és pot llegir de principi a fi, amb un interès creixent. Una lectura que no exigeix un coneixement previ del personatge i que pot servir perfectament d'introducció al conjunt de la seva obra. En el present recull epistolar podem seguir de manera detallada l'evolució de la seva escriptura, veure com progressivament defineix un model de llengua propi i un estil literari personal. No en va, Ferran Soldevila fou un dels escriptors més rellevants del seu temps. Aquí hem considerat la correspondència com una part no pas menor del conjunt de la seva producció escrita. Calç recordar que, a part de l'obra historiogràfica, conreà també la poesia, el teatre, el periodisme i la narrativa de ficció. La seva prosa és vaig convertir en un model de normalitat d'expressió, com remarcà l'escriptor i editor Miquel Arimany, i la seva Història de Catalunya va ser, segons Joan Fuster, «la millor visió de conjunt del passat català que s'hagi escrit».