Aquest llibre reconstrueix els últims mesos de Miguel de Unamuno a partir dels seus propis escrits -privats o públics-, abastant també els convulsos anys de la República que aclareixen les actituds, sovint aparentment contradictòries, de l'ancià professor enfront dels militars revoltats. A la ciutat de Salamanca, convertida en caserna general dels insurrectes, Unamuno, efímer regidor i rector controvertit del bàndol nacional, espectador impotent dels desastres de la guerra i víctima de la propaganda, comença aviat un dolorós «examen de consciència» que cristal·litza en la seva breu intervenció del 12 d'octubre de 1936 enfront del general Millán Astray. Castigat i vigilat per «els hunos» i «els hotros», enmig d'un remolí de violència, el vell catedràtic viu llavors un dolorós i solitari exili interior a la seva casa de Salamanca amb una sola escapatòria: l'escriptura del ressentiment tràgic de la vida, de cartes i poemes fins a la seva defunció l'últim dia de l'any 1936. S'analitzen també les reconstruccions que, a partir dels anys seixanta del segle passat, mitifican o no el 12 d'octubre de 1936, data fundadora que cataliza l'enfrontament de dues memòries: una, heretada dels valors de la història cultural republicana, i una altra, de la història oficial franquista.